The Wall

La Portada per un dels millors àlbums de la Història de la Música, i sense cap dubte, el millor dels Pink Floyd, The Wall, es també una de les més minimalistes, simples i senzilles: només ens mostra la imatge d'un mur, una paret, de totxanes blanques, amb cap text (el nom del grup i el de l'àlbum venien dins d'una enganxina). Res més (i res menys!).

Take the heat off me

L’àlbum debut del super exitòs grup de (laboratori) pop alemany (tot i que els integrants del grup eren jamaicans), Take the heat off me, ens mostrava una imatge sorprenent: una escena on es veuen les tres cantants femenines en roba interior, en una posa clarament lèsbica (recordem que estem a l’any 76!), Però el més desconcertant de tot es el fet que en la imatge es veu l’únic cantant masculí del grup, en Bobby Farrell, mirant-s’ho de lluny, amb els punys de les mans apretats, donant a entendre el seu rebuig, o bé que ell també hi volia participar. Torbadora.

Abbey Road

Pot ser aquesta sigui la portada més famosa de tota la història de la música, així com la més imitada. Es la única de tota la col•lecció de discos dels Beatles que en cap lloc es pot veure el títol de l’àlbum, Abbey Road, ni el nom de la banda. Varies son les anècdotes d’aquesta portada; la més famosa, sense dubte, es la de que en Paul era mort. El fet de que sortís descalç a la foto (diuen que els morts s’els representa descalços) i, a més a més, amb el pas canviat, va disparar totes les alarmes de la època, i el Paul va tenir que desmentir-ho diverses vegades per televisió. L’home que surt al fons de la imatge era un turista americà anomenat Paul Cole, que ben poc s’imaginava que hi sortiria de per vida en una portada de llegenda, i el Wolkswagën Beetle (coincidència?) aparcat a la dreta de la fotografia va ser objecte de diversos robatoris de la seva matrícula per part d’alguns fans del grup. Avui està exposat al Autostadt Museum a Wolsfburg a Alemanya, desprès de ser subhastat a l’any 1986 per 2.530 lliures.

Destiny

La Portada pel Destiny dels Jacksons, una ampul•losa i vistosa recreació del títol de l’àlbum, amb els cinc germans dibuixats al sostre de la T de la paraula, totalment aliens a la turmenta i al tornado desfermats al voltant seu, com a deus omnipotents que estan per sobre del bé i del mal, que, d’una o d’altra manera, ho van ser. Grandiosa.

Hydra

La Portada pel segon disc de la banda americana de (AOR) rock Toto, l’ampulòs Hydra, ens mostra una imatge del compositor, guitarrista i líder de la banda, Steve Porcaro, vestit a la guisa d’un modern guerrer urbà, romàntic, macarra, amb roba motard de cuir, botes de pell, melena llarga i negre (molt anys setanta), i el toc més salvatge i lasciu: el tors descobert, per a mes deliri de les nenes de la època. Tanca el quadre una espasa llarga i ominosa, a là Highlander del Christophe Lambert. Vistosa.

Dog Man Star

La imatge de la portada del Dog Man Star de la banda de rock progressiu anglesa Suede, està treta d’una antiga fotografia del Brett Anderson, líder i solista del grup, presa per la fotògrafa americana Joanne Leonard al 1971, i titulada Sad Dreams on Cold Mornings, on es pot veure a l’Anderson jaient en un llit rera una cortina transparent, despullat, en una decrèpita habitació destartalada i en un malaltís color sèpia. Morbosa.

Bad Girls

Per a la portada de l’àlbum més disco de la cantant americana Donna Summer, Bad Girls, es va agafar una imatge del vídeo corresponent a la cançó que dona nom al disc, on es veu, en un primer pla, a la figura de l’artista molt i molt retocada (tot i que en aquella època encara no existia el PhotoShop), i en una imatge secundària, en ella fent el carrer, recolzada en un fanal i al costat d’un policia, immersa en el personatge protagonista del tema, la de una prostituta, es a dir, una noia dolenta. Sexy.

Tubular Bells

Aquesta imatge de les portades de varis discos del Mike Oldfield, els de Tubular Bells, ja ha passat de ser una mera imatge a ser una marca de fàbrica, una icona, i fins i tot una marca registrada. Creada per l’artista Trevor Key, qui treballaria en bastants àlbums de l’Olfield, va estar inspirat pel Castell als Pirineus, del artista del surrealisme belga Magritte, i Oldfield l’ha utilitzat en tots els seus discos successius de Tubular Bells, arribant a associar la imatge de la campana al propi músic, qui fins i tot la fa servir com a logo per a la seva companyia musical, Oldfield Music. Màgica.

Seal

Portada clàssica dels discos d’en Seal, que l’ha fet servir tant pel seu disc del 1994, com per a diversos singles, així com pel Seal Best, el seu primer recopil.latori, on es veu l’artista totalment despullat (exhibicionista com sempre), tapant-se amb les seves cames les parts més delicades del seu cos, i fent una mena d’i grega amb els braços. Ja s’ha convertit en una imatge marca de la casa, com ho pot ser l’emblema de Mercedes o el simbol de Nike. Impactant.

Born in the USA

Aquesta fotografia presa per la prestigiosa fotògrafa Annie Leibovitz, per a la portada del disc de més èxit del Boss, Bruce Springsteen, Born in the USA, ha esdevingut un veritable clàssic entre totes les portades de tots els discos de la història, un anthem, que en diuen els americans. Una foto del Boss d’esquenes, davant una bandera americana, i amb una gorra vermella sortint-li de la butxaca del radere del pantaló. Genial per la seva simplicitat, una imatge reconeixible al món sencer, el que es podria dir, emulant al cinema, una cult-picture. En la època del llançament del disc, es va arribar a dir que en la posa del Bruce (en front la bandera i amb la seva mà dreta devant seu) semblava com si estès orinant sobre la bandera (blasfèmia absoluta!). Springsteen va declarar llavors que cap de les fotos que li havien fet de cara havia sortit tant bé com aquesta que li van fer de cul. Sense comentaris. Mítica.

On a Day like Today

Per la portada del fantàstic On a Day like Today del cantautor canadenc Bryan Adams es va agafar una imatge del vídeo corresponent a la cançó que dona títol a l’àlbum. Si heu vist alguna vegada aquest vídeo, recordareu que tracta sobre el popular joc matemàtic de pensar-se un numero entre 2 i 9, multiplicar-lo per nou, sumar les dues xifres resultants i restant-li cinc... es demana llavors que penseu en un país que comenci per la lletra que correspon al numero que us ha sortit, i un animal amb la lletra següent (en anglès, es clar)... sempre es pensa en un elefant. Per entendre-ho millor, us recomano que veieu el vídeo. Divertida.

Under the Iron Sea

La portada pel segon àlbum de la banda anglesa Keane, Under the Iron Sea, ens mostra una imatge dissenyada per la Sanna Annuka, una artista de Brighton, que ha treballat amb ells des del 2006. En ella es veu una imatge d’un mar tumultuós, amb unes onades que es converteixen al trencar en indòmits cavalls. Cavalls de ferro en un Mar de Ferro. Atenció especial als ulls dels cavalls negres, vermells foc, en contraposició als altres cavalls, amb una única llàgrima que els hi cau de l’ull. El Bé contra el Mal? Bíblica.

Reality

L’últim disc del camaleónic David Bowie, Reality, ens va oferir una portada poc realista. Una mena de dibuix, de caricatura de l’anomenat Duc Blanc, amb una figura extremadament prima, rejovenida, amb esmóquin informal, el seu característic pel ros, i els seus dispars ulls (encara que aquí no es distingeix) grotescament aumentats. Colorida.

Diamonds and Pearls

L’àlbum que fa numero tretze de la carrera de l’inefable Prince, aka The Artist formely known as Prince aka The Symbol aka no sè quàntes coses més, Diamonds and Pearls, ens mostrava una imatge presa davant d’un mirall, on es veia el Prince abraçat amb dues dones (una nomès reflexada al mirall), amb una mena de cortinas de perles penjant, i amb un color blavós que li donava un toc d’irrealitat. Les noies de la fotografia, les bailarines Lori Werner i Robia LaMorte, es feien dir Diamond and Pearl respectívament. Críptica.

Double Fantasy

Per la portada de l’últim àlbum en vida del malograt John Lennon, Double Fantasy, es diu que va estar inspirada en una imatge de la fotògrafa Astrid Kirchherr amb el seu nòvio Stuart Sutcliffe, qui havia treballat amb els Beatles. Presa en blanc i negre, es tracta d’una senzilla instantània de’n John i la seva dona Yoko Ono fent-se un petò. Màgica.

Famous Last Words

Gràfica imatge la d’aquest Famous Last Words de la banda Supertramp. Sería l’últim en el que hi participés el Roger Hodgson, co-fundador i líder del grup. Al.legoric l’instant en el que unes tisores pretenen tallar la corda d’un funambulista, i frepant el fet de que l’artista s’en adoni. Impactant.

Love not Money

La portada pel segon disc del duo anglès Everything but the Girl, Love not Money, estava extreta la colecció de fotografies Worktown People: Photographs from Northern England 1937-38. A la imatge podem veure dos nens orinant en un toll d’aigua, davant dels que semblen uns barracons d’alguna fàbrica metal•lúrgica anglesa. El to grisenc i la solitud i desolació que impregna la imatge la fa molt atractiva. Impactant.

Jordan: The ComeBack

Colorida imatge pel Jordan: The Comeback de la banda escocesa Prefab Sprout. Hom s’imagina com oneja una bandera amb el títol de l’àlbum dins d’un espai amb aigua, un llac o un riu. Bucòlica.

janet.

Al Setembre de 1993, la Janet Jackson va aparèixer a la Portada de la prestigiosa revista musical Rolling Stone en topless, sent agafada pels pits pel seu llavors marit Rene Elizondo JR. La germana petita del Michael va aprofitar aquesta imatge, clarament inspirada en Jim Morrison, dels The Doors, per il•lustrar la portada del seu disc janet. La fotografia de cos sencer que incloïa la revista, així com el doble àlbum en vinil (no en el CD) la podeu veure més a baix. Sexy.

True Blue

La Portada del tercer disc de la Madonna, True Blue, era una fotografia d’en Herb Ritts, i s’ha convertit en una de les imatges més associades a la cantant americana. Podem veure a la artista de coll amunt, una imatge treta del ball que surt al vídeo de la cançó que dona nom a l’àlbum. La imatge sencera, que va sortir en la edició en cassette del disc, la podeu veure més avall. En el seu moment es va dir que aquesta foto era com una petita obra de pop-art, molt en consonància amb el treball d’Andy Warhol, artista al que Madonna admira.

Once upon a Time

Preciosa la portada pel Once upon a Time dels escocesos Simple Minds. Una mena de trencaclosques, un puzzle, en blanc i negre, amb les imatges de les cares d’en Jim Kerr i companyia, els demés membres de la banda. Al mig, el famós i mític logo del grup, amb les ja famoses lletres sobrepsades. Original.

The Crying Light

En aquesta ocasió hem volgut recuperar la portada d’un disc una mica més contamporani que els anteriors, i aquest es no altre que el Crying Light dels Anthony and The Johnsons.

La imatge es una fotografía del ballarí japonés de butoh Kazuo Ohno, presa pel fotògraf Naoya Ikegami. Segons l’Anthony Hegarthy, The Crying Light està dedicat a ell. Diu també que en una representació va veure com el ballarí llançava un cercle de llum a l’escenari, i, entrant en el cercle, va revelar tots els somnis del seu cor. Captivadora.

The Joshua Tree

Com a temàtica general per l’àlbum amb més èxit de la banda irlandesa U2, The Joshua Tree, en Bono (líder i ànima pàter del grup) va decidir que la tònica general seria la imaginària i les localitzacions cinemàtiques als deserts dels Estat Units, i, de fet, en principi el disc havia de dir-se Desert Songs. Les imatges, tant de la portada com de l’interior de l’àlbum, van ser tretes del Desert de Mojave a Califòrnia.

En aquelles jornades a aquells paratges desèrtics, a Bono li van parlar del mític Joshua Tree. Consultant la Bíblia, Bono va descobrir que aquest arbre tenia molts significats religiosos, i que les seves branques representaven a l’Apòstol Joshua alçant els seus braços cap al cel (cap a Déu), resant. Bono va decidir llavors que el títol definitiu de l’àlbum seria el nom del famós arbre.

Parachutes

L’àlbum de debut de la banda de rock anglesa Coldplay, Parachutes, ens mostra una imatge d’un globus terraqui girant sobre el seu eix, a tanta velocitat que no es poden apreciar els continents. La foto va ser presa amb una camera Kodak d’un sol us, i el globus els hi va costar als Coldplay 10 lliures. 10 lliures molt ben aprofitades, per que l’objecte surt a dos dels seus singles Shiver i Don’t Panic, i va acompanyar la banda als seus concerts del principi. Simple, però efectiva.

Alpha

Fantàstica portada per el segon disc de la megabanda de rock simfònic Asia, anomenat, lacònicament, Alpha (s’havia de dir Arcadia, però els Duran Duran es van avançar). Obra del artista Roger Dean, que ja havia fet portades pels Yes (la meitat dels Asia son ex-Yes) i pels Huriah Heep, la imatge ens mostra un món fantàstic en un futur llunyà, al mig de la selva, a la esquena d’una ciutat perduda, tot observat per la omnipresent piràmide que ho controla tot, amb el logo de la banda i el títol del disc. Atenció a la figura de l’àliga, única nota real del quadre. Onírica.

The Lexicon of Love

Dramàtica portada la del disc de debut de la banda anglesa ABC, The Lexicon of Love. Ambientada en l’escenari d’un teatre, podem veure al vocalista i lìder de la (malauradament desapareguda) banda Martin Fry, com a ocasional actor d’una peça teatral, pistola en mà, defensant a la dama de torn d’un més que probable embolic amorós de gelosia, agafant-la amb l’altre mà per la cintura, evitant així que la noia, desmaiada, caigui a terra. Heroica.

Diamond Life

Sensual imatge de la nigeriana Sade Adu per a il.lustrar la portada del disc de debut del seu grup, Sade. Fotografia en blanc i negre, en la que només hi surt el seu bonic rostre de model i cantant, la cabellera, negre nit, despentinada descuidadament, amb el cabell joganer tapant-li un ull, els llavits, carnosos i voluptuosos, animant-nos a besar-los... per altra banda, els seus ulls negres i la mà oberta, estesa, sembla que estiguin demanant ajuda o incitant a un amant ocasional a compartir íntims moments. Mítica.

... nothing like the Sun

Clara i senzilla portada per el segon i multireeixit àlbum de l’Sting en solitari, desprès del seu pas per els Police. Una simple fotografia en blanc i negre, just al mig de l’enquadrament, amb una postura de fingida i expressa deixadesa, on la seva mirada, fixa i penetrant, ho omple tot. Ens recorda vagament a la del Faith del George Michael: un primer pla, la mà messant-se descuidadament el cabell, estudiada barba de dos dies, xupa de cuir, tímid avistament del tors del cantant... Diàfana.

Yentl

A l’any 1983, la Barbra Streisand va fer un pas més enllà a la seva dilatada i reeixida carrera. Va dirigir la seva primera pel•lícula, Yentl, la història d’una noia jueva a les acaballes del segle XIX que no té per menys que passar-se per noi per a poder estudiar el Talmud, només reservat per als homes. La genial Banda Sonora de la pel•lícula, gentilesa del Michel Legrand a la música i dels prolífics Alan and Marilyn Bergman a les lletres, va tenir una portada preciosa. Un primer, primeríssim pla de la Barbra, ataviada com a Yentl, amb els seus ulls blaus mirant amunt, pot ser al cel, amb una mescla d’enyorança, melangia i esperança. Una imatge i uns ulls que ho diuen tot només amb la mirada. Sensacional.

Private Dancer

La Portada per el disc que va suposar el renaixement (artístic i, molt més important, personal) de la tristament supervivent Tina Turner, l’increïble Private Dancer, no podia ser més demolidora. Una imatge simple i senzilla, però genial, d’una dona retocant-se el maquillatge asseguda sensualment en una cadira. El rera fons, però, es molt més complex; el títol del disc (i de la cançó que li dona nom, bandera i estandart de la nova Tina Turner, cortesia del Dire Strait Mark Knopfler), i la imatge que contemplem ens fa pensar, pot ser, en una prostituta de luxe acicalànt-se per a posar-se de seguida en acció. Detall sublim el del gat negre, on gairebé només hi destaquen els seus ulls verds damunt el cos negre, negre nit. Brutal.

Rumours

En la segona portada dels Fleetwood Mac d’aquesta col•lecció, la que pertany al multipremiat àlbum Rumours (i el millor de la banda, pel que això escriu), destaca la poesía artística d’una fotografía presa en blanc i negre, on veiem a un Mick Fleetwood (un dels líders i anima pater de la banda) i una Stevie Knicks (famosa cantant i compositora nord-americana, en el que va ser el seu segon disc amb els Fleetwood), en una gràcil pose de ballet clássic, on es mostra patentment la relació paterno filial i fins i tot vagament sexual alumne aventatjada-mestre estricte en un contrast sèpia de fons, que li donen un punt d’art decò i de sibaritè al conjunt. Poètica.

Flowers in the Dirt

Estranya, però bonica imatge aquesta pel Flowers in the Dirt del Paul McCartney, on es veu un ramillet de flors, pot ser marcides, desdibuixades i desenfocades en un marc vermellós. La imatge va ser fotografiada per la aleshores dona del cantant, la Linda McCartey, tristament morta d’un càncer de pit al 1998. Bucòlica.

Discovery

Per el seu àlbum del 1979, Discovery (el millor de la seva carrera, per el que aixó subscriu), la Electric Light Orchestra (ELO pels amics) va optar per una preciosa portada exòtica, inusual, atractiva i moruna, on es veu una mena d’Ali-Babá o de Simbad el Marino agafant amb les seves mans el famós logo de la banda, amb un afany protector i torbador, que ens recorda a aquell futur Gollum del Senyor dels Anells, i el seu mític Mi Te-so-ro. Grandiosa.

Avalon

Els dandis del rock, la elegància personificada, el glamour en estat pur... els Roxy Music, liderats per l'inefable Bryan Ferry, cap visible i veritable ànima mater del grup, sempre ens havien mostrat en les portades dels seus àlbums fotografies de noies precioses, sovint tot lleugeres de roba, i en actituds i poses insinuants i seductores. En un disc anterior al que ens ocupa, Manifesto, no varen seguir aquesta tònica, com tampoc ho varen fer en aquest.

Estampes bromoses, pot ser dels Highlands de la salvatge terra del nord d'Escòcia, amb un llac daurat con un mirall natural reflectint la tènue llum del crepùscul. En primer terme, un cavaller, un guerrer, pot ser un víking o un normand, amb el seu casc banyut, mirant el llunyà horitzó. A la seva destra, un falcó ensinistrat espera pacientment el moment d'aixecar el vol, moment pot ser en que començarà la batalla, una cruenta batalla per la llibertat dels pobles oprimits.

De fet, el cavaller del casc no es un altre que la pròpia dona d’en Bryan Ferry, la Lucy Helmore, ataviada per a la ocasió com un cavaller mitjaval evocant la ùltima jornada del mìtic Rei Artur cap a la misteriosa terra d’Avalon. Epica.

Mirage

Ambigua portada aquesta dels Fleetwood Mac pel seu àlbum Mirage. En Lindsay Buckingham i la Stevie Nicks ballant (la Stevie mig extasiada, aliena al que passa al voltant seu) i en Lindsay, com molest, mirant la Christine McVie que sembla que els vulgui importunar, o demanar tanda per ballar també amb ella (o alguna cosa més). Irònic reflex de les complicades situacions de parella dels components dels Fleetwood, motiu pel qual han deixat la banda més d’una vegada, per desprès tornar-hi, i tornar a deixar-la.

Faith

Desprès de la seva exitosa etapa amb Wham!, veritable carn de fotos a les carpetes de les adolescents de tot el món, el George Michael va voler tornar a la musica d’una forma més adulta. Xupa de cuir, ulleres de sol de mirall, ornamentacions pseudo religioses, (des)cuidada barba de varis dies, seductores insinuacions de carn sota la roba… la seva tornada triomfal va ser aquest Faith. I la seva portada tota una declaració d’intencions. Un clàssic.