The Wall

La Portada per un dels millors àlbums de la Història de la Música, i sense cap dubte, el millor dels Pink Floyd, The Wall, es també una de les més minimalistes, simples i senzilles: només ens mostra la imatge d'un mur, una paret, de totxanes blanques, amb cap text (el nom del grup i el de l'àlbum venien dins d'una enganxina). Res més (i res menys!).

Take the heat off me

L’àlbum debut del super exitòs grup de (laboratori) pop alemany (tot i que els integrants del grup eren jamaicans), Take the heat off me, ens mostrava una imatge sorprenent: una escena on es veuen les tres cantants femenines en roba interior, en una posa clarament lèsbica (recordem que estem a l’any 76!), Però el més desconcertant de tot es el fet que en la imatge es veu l’únic cantant masculí del grup, en Bobby Farrell, mirant-s’ho de lluny, amb els punys de les mans apretats, donant a entendre el seu rebuig, o bé que ell també hi volia participar. Torbadora.

Abbey Road

Pot ser aquesta sigui la portada més famosa de tota la història de la música, així com la més imitada. Es la única de tota la col•lecció de discos dels Beatles que en cap lloc es pot veure el títol de l’àlbum, Abbey Road, ni el nom de la banda. Varies son les anècdotes d’aquesta portada; la més famosa, sense dubte, es la de que en Paul era mort. El fet de que sortís descalç a la foto (diuen que els morts s’els representa descalços) i, a més a més, amb el pas canviat, va disparar totes les alarmes de la època, i el Paul va tenir que desmentir-ho diverses vegades per televisió. L’home que surt al fons de la imatge era un turista americà anomenat Paul Cole, que ben poc s’imaginava que hi sortiria de per vida en una portada de llegenda, i el Wolkswagën Beetle (coincidència?) aparcat a la dreta de la fotografia va ser objecte de diversos robatoris de la seva matrícula per part d’alguns fans del grup. Avui està exposat al Autostadt Museum a Wolsfburg a Alemanya, desprès de ser subhastat a l’any 1986 per 2.530 lliures.

Destiny

La Portada pel Destiny dels Jacksons, una ampul•losa i vistosa recreació del títol de l’àlbum, amb els cinc germans dibuixats al sostre de la T de la paraula, totalment aliens a la turmenta i al tornado desfermats al voltant seu, com a deus omnipotents que estan per sobre del bé i del mal, que, d’una o d’altra manera, ho van ser. Grandiosa.

Hydra

La Portada pel segon disc de la banda americana de (AOR) rock Toto, l’ampulòs Hydra, ens mostra una imatge del compositor, guitarrista i líder de la banda, Steve Porcaro, vestit a la guisa d’un modern guerrer urbà, romàntic, macarra, amb roba motard de cuir, botes de pell, melena llarga i negre (molt anys setanta), i el toc més salvatge i lasciu: el tors descobert, per a mes deliri de les nenes de la època. Tanca el quadre una espasa llarga i ominosa, a là Highlander del Christophe Lambert. Vistosa.

Dog Man Star

La imatge de la portada del Dog Man Star de la banda de rock progressiu anglesa Suede, està treta d’una antiga fotografia del Brett Anderson, líder i solista del grup, presa per la fotògrafa americana Joanne Leonard al 1971, i titulada Sad Dreams on Cold Mornings, on es pot veure a l’Anderson jaient en un llit rera una cortina transparent, despullat, en una decrèpita habitació destartalada i en un malaltís color sèpia. Morbosa.

Bad Girls

Per a la portada de l’àlbum més disco de la cantant americana Donna Summer, Bad Girls, es va agafar una imatge del vídeo corresponent a la cançó que dona nom al disc, on es veu, en un primer pla, a la figura de l’artista molt i molt retocada (tot i que en aquella època encara no existia el PhotoShop), i en una imatge secundària, en ella fent el carrer, recolzada en un fanal i al costat d’un policia, immersa en el personatge protagonista del tema, la de una prostituta, es a dir, una noia dolenta. Sexy.

Tubular Bells

Aquesta imatge de les portades de varis discos del Mike Oldfield, els de Tubular Bells, ja ha passat de ser una mera imatge a ser una marca de fàbrica, una icona, i fins i tot una marca registrada. Creada per l’artista Trevor Key, qui treballaria en bastants àlbums de l’Olfield, va estar inspirat pel Castell als Pirineus, del artista del surrealisme belga Magritte, i Oldfield l’ha utilitzat en tots els seus discos successius de Tubular Bells, arribant a associar la imatge de la campana al propi músic, qui fins i tot la fa servir com a logo per a la seva companyia musical, Oldfield Music. Màgica.

Seal

Portada clàssica dels discos d’en Seal, que l’ha fet servir tant pel seu disc del 1994, com per a diversos singles, així com pel Seal Best, el seu primer recopil.latori, on es veu l’artista totalment despullat (exhibicionista com sempre), tapant-se amb les seves cames les parts més delicades del seu cos, i fent una mena d’i grega amb els braços. Ja s’ha convertit en una imatge marca de la casa, com ho pot ser l’emblema de Mercedes o el simbol de Nike. Impactant.

Born in the USA

Aquesta fotografia presa per la prestigiosa fotògrafa Annie Leibovitz, per a la portada del disc de més èxit del Boss, Bruce Springsteen, Born in the USA, ha esdevingut un veritable clàssic entre totes les portades de tots els discos de la història, un anthem, que en diuen els americans. Una foto del Boss d’esquenes, davant una bandera americana, i amb una gorra vermella sortint-li de la butxaca del radere del pantaló. Genial per la seva simplicitat, una imatge reconeixible al món sencer, el que es podria dir, emulant al cinema, una cult-picture. En la època del llançament del disc, es va arribar a dir que en la posa del Bruce (en front la bandera i amb la seva mà dreta devant seu) semblava com si estès orinant sobre la bandera (blasfèmia absoluta!). Springsteen va declarar llavors que cap de les fotos que li havien fet de cara havia sortit tant bé com aquesta que li van fer de cul. Sense comentaris. Mítica.